Tramuntanades

Xavier Barral i Altet

L'Empordà ha estat sempre un referent absolut en l'obra de Salvador Dalí. Ja ho deia Joan Josep Tharrats, un altre cadaquesenc adoptat, quan explicava que ningú com Dalí no ha donat una versió tan real del paisatge mediterrani, de l'Empordà i de Cadaqués: "Allò que en els impressionistes eren boires, deliqüescències, perfums lluminosos, pluja, atmosfera en fi, en els quadres de Dalí tot és net i precís". El mateix Salvador Dalí dóna una descripció literària de com veu el paisatge de Cadaqués: "Quines són la primordial bellesa i excel·lències d'aquest miraculós bell paisatge de Cadaqués? L'estructura i solament això! Cada monticle, cada perfil de roca podien haver estat dibuixats pel mateix Leonardo! Fora de l'estructura no hi ha pràcticament res. La vegetació és quasi inexistent. Solament les oliveres com a molt petites, la planta grogenca de les quals, com a grisada i venerable cabellera, corona les filosòfiques pistes de les muntanyes, arrugades per a gustejats racons i rudimentaris senderons, mig esborrat pels cardots..."
Dalí estava acostumat de petit al paisatge de Cadaqués. Era el seu paisatge. Figueres, Cadaqués, l'Empordà que en el seu diari ja descriu, el 1920, amb molta precisió, una precisió pictòrica: "El poble de Cadaqués és un poble de cases blanques, vora del mar, tocant a l'aigua. Els carrers són estrets, quasi tots empedrats...". La seva casa de Cadaqués, "en una platja lluny del poble, ben a la vora del mar, hi ha una casa blanca. Les finestres i el balcó són pintats de verd i a dintre, al menjador, les bigues són blaves com el mar. En aquell lloc hi ha una gran quietud. Cap al tard, quan el cel palideix i esdevé nacrat, quan l'aigua és quieta i a punta dels primers estels, reina una gran quietud. Sols el cant d'un grill...".
Cadaqués serà la veritable pàtria de Dalí, acostumat a Figueres i a l'Empordà; en tindrà prou nostàlgia per tornar-hi sempre i per instal·lar-s'hi una bona part de la seva vida. El 1930 compra una barraca a Portlligat que després esdevindrà la seva casa amb una estructura arquitectònica intricada i laberíntica feta per ell i en funció de la seva complicada aventura intel·lectual: "La nostra casa ha crescut exactament com una veritable estructura biològica, per brots cel·lulars. A cada nou impuls de la nostra vida li corresponia una nova cèl·lula, una cambra. El nucli va fer el deliri paranoico-crític de Lídia, que ens va obsequiar amb la primera cèl·lula". El 1932 la casa constava de dues barraques i un petit annex, l'actual repartidor. Des del 1935 els Dalí volen ampliar la casa i això s'anirà fent de manera progressiva fins a arribar a l'espectacle permanent que és la construcció que avui podem visitar. El paisatge de Portlligat està sempre present en les obres de Dalí. Ell el veia des de casa seva i el trobem com a fons de la major part de les seves obres: "Portlligat està situat a 15 minuts de Cadaqués, a l'altra banda del cementiri. És un dels llocs més àrids, minerals i planetaris de la terra... La brisa matinal dibuixa somriures de petites onades joiosos en les aigües; a la tarda i sovint, a conseqüència dels illots que fan de Portlligat una mena de llac, l'aigua està tan tranquil·la que reflecteix els drames del cel crepuscular". Leda atòmica, del 1949, només és un entre tants exemples d'aquest paisatge integrat en les seves pintures; un paisatge en el qual Gala hi és personatge essencial, paisatge clàssic i visió surrealista: "Al final d'aquest dia de tardor lluminós de Portlligat em distreia posant en equilibri damunt les espatlles de Gala, dues costelles de xai a la brasa i observant el moviment de les ombres tènues produïdes per la incidència de la carn d'anyell damunt la pell de la dona que estimo a la posta de sol".
Cadaqués, Portlligat, l'Empordà: les tramuntanades de Dalí. Ell passava cada any uns mesos a Portlligat i els altres entre París i Nova York. Sovint utilitzava l'Empordà per explicar al món la rauxa empordanesa. Lluís Racionero recorda una de les seves converses, quan, a Nova York davant una senyora que defensava el vegetarianisme, Dalí li va dir: "Els millors bròquils del món són els de Vilabertran". Quan arriba a Hollywood i demana conèixer Greta Garbo no s'està de dir què li ha semblat aquell mite: "És estupenda, és com en Deulofeu, el farmacèutic de Figueres". Les excentricitats empordaneses de Dalí han estat sempre al mig del discurs dalinià, com la tramuntanada permanent de l'aire, que fa tornar bojos els més sensats, diuen allà. Entre fantasia i realitat Dalí representa també les tradicions catalanes permanents, la realitat quotidiana imaginada, els deliris de l'Empordà i el marc geogràfic i intel·lectual que Dalí mateix s'havia volgut donar.
El Teatre Museu Dalí de Figueres, inaugurat el 1974, és una d'aquelles idees que des de feia gairebé 40 anys Dalí portava al cap per perpetuar la seva obra i la seva posteritat. La transformació arquitectònica del teatre, la culminació de la imaginació i del desig en museu, la voluntat d'acabar la vida en el lloc on l'havia començada, la intenció de fidelitat a aquella Lídia de Cadaqués, la pescadora d'Eugeni d'Ors, la ben plantada, i a aquella màxima "la mel és més dolça que la sang", van portar el geni a una follia arquitectònica que ha contribuït a la seva celebritat al món. De la mateixa manera que per Fages de Climent el centre de l'univers era Vila-sacra, per Dalí ho va ser Figueres, i la transformació d'un teatre sense història en una obra d'art daliniana correspon exactament a l'escenificació permanent de l'art que Dalí va saber emprendre. L'obra i la memòria de Dalí sense rauxa no serien res.
El castell de Púbol va ser un regal de Dalí a Gala, la màxima expressió de la seva passió amorosa; va ser un somni esdevingut realitat que s'havia iniciat a la Toscana feia molts anys. Gala tenia 74 anys. Va ser l'última tramuntanada, una obra d'art, transformació d'una arquitectura medieval en veritable follia. Dalí era coherent. Hi ha dues tombes bessones al celler amb un forat perquè els morts es poguessin donar la mà. Només Gala hi és enterrada. Per què Dalí no hi reposa?
Ara potser es realitzarà una tramuntanada pòstuma de Dalí al castell de Quermançó, una idea surrealista, la construcció d'un orgue de la tramuntana, que utilitzaria el característic vent de la regió i el transformaria en sons i melodies que se sentirien des de Cadaqués, el poble que Dalí havia adorat des de la infància "amb una fidelitat quasi fanàtica".